Aixi de cop...

... tens ganes de tornar.
I obres el blog que fa dies i panys (sisi, tal cual) tenies tancat. I sense atrevir-te a rellegir-lo, decideixes obrir una entrada nova.

Quan publiqui l'entrada  faré una llegida enrere, de les entrades passades, per saber que removia el meu interior fa un temps. Saber on em trobava... potser així puc esbrinar on em trobo....

Em trobo endinsada en un mon que fins al moment desconeixia... que m'està portant llàgrimes i alegries, però que sobre tot m'està ensenyant moltíssim.

I mentre passejo per aquest mon, em descobreixo com a persona.
Com a dona.
Com a jove.
Com a responsable.
Com a volada.
Com a amiga.
Com a amant.
com a confident.
...

Descobrir, quina paraula més maca... ara que l'escric...

La vida és descobrir, i descobrir-se.

Ser o no ser

I si.....
Si així va ser, és perquè havia de ser.

I si....(torno a repetir) canviem el que va ser pel que podria haver estat?

La vida és una constat presa de desicions.
Avui dius vermell, i inicies un camí. I si haguessis dit blau?
Pots dir blau ara? un cop a mig camí?
Seria vermell perdut?

En fi, tinc la sensació de tornar a les metàfores, i a les filosofades d'adolescència, plenes d'emotiviat i càrrega emocional que, de vegades, dubto si tenen sentit.

Amb la sensació d'una incurable esquizofrènia.
Avui amb ganes de menjar-me el món, ahir amb ganes de dormir-lo.

Aprofitarem els minuts de gana, per lluitar, somiar, VIURE...

De vegades mirem enrera, i ens sap greu.
Ens sap greu haver tancat portes, ens sap greu haver acabat històries, ens sap greu veure finals...

En diríem alguna cosa així com: nostàlgia.

Diuen a una peli, que "tener nostàlgia en si no és malo, eso es que te han pasado cosas buenas y las hechas de menos, la putada seria no tener nostalgia de nada" po si.... té raó la peli.

Toca mirar endavant, de fet, encara que ho ignorem, sempre mirem endavant, si no no podríem anar avançant xatos! i ja em perdonareu, pe`ro a menys que estigueu morts (que llavors dubto que estigueu llegint això....) esteu avançant!

Pas a pas, som'hi... queda molt camí per fer, moltes persones per conèixer, moltes experiències per viure, molts acudits per riure, moltes llàgrimes per vessar....

Ens veiem al camí!

http://www.youtube.com/watch?v=Ji3HjgteyHs

CÓRRER ÉS DE COVARDS

Fa temps que no escric, que no comparteixo, però em ve de gust.
Pel moment en que em trobo, pel projecte en el que estic, o per tot plegat.

I la primera entrada de les noves ganes d'escriure, ha de parlar del projecte que en 15 dies veurà la llum.....

CÓRRER ÉS DE COVARDS



47 persones.
Petits, grans, petits que volen ser grans, grans que son petits, joves que son grans i voldrien ser petits, joves que son petits i voldrien ser grans...
en fin (langostin que quería ser gamba), molta gent, uns valents. Una família.

El que va començar sent un projecte de teatre de barri, per fer classes d'interpretació, jugar a fer teatre, i desestressar-nos de la vida, ha acabat convertint-se en un espectacle, del qual tothom espera molt, i nosaltres, els que en formem part, no esperem res.
No esperem res perquè ja ens ha arribat:
No poder parlar d'una altra cosa, compartir riures, llàgrimes i nervis. Viure el procés de creació, des de una lectura, al primer dia que es trepitja un escenari. Veure com es fa màgia amb unes paraules, uns sentiments i unes intencions. Veure com la màgia es converteix en art, per poder-lo ensenyar davant d'un públic que ha esgotat les entrades en pocs dies.

Era feina. Fa uns mesos aquest projecte era un projecte més, que m'ajudaría a pagar el lloguer dedicant-me al que més m'agrada, a allò que només ser fer. Teatre.

Era feina....

És vida. Fa uns mesos aquest projecte s'ha convertit en una part de mi, que no em deixa dormir, que em dona alegries, nervis, i noves complicitats, fent allò que més m'agrada, allò que només ser fer. Teatre.

Us aniré posant enllaços sobre les notícies i el ressò de tot plegat.

REPORTATGE TAC12

REPORTATGE TV3

Instants ha sido seleccionado en el XV Concurso estatal de cortometrajes "ciutat de Valls".

No hace falta decir que esto me produce una enorme felicidad, por ser Instants algo especial, por ser mi ciudad, y porqué ésto me ha llevado a recordar todos y cada uno de los momentos vividos durante los días de rodaje en Madrid, y como no, la locura a la que nos llevo el estreno en la Sala Heineken.

Me invade la nostalgia, pero como dice Candela Peña en princesas, tener nostalgia de algo no es malo, eso es que te han pasado cosas bonitas y las hechas de menos.

Verdad? ;)

Pablo, te tomo prestada tu frase: Seguimos soñando.

Anna, vamos pa' Madrí?

Abrí éste blog durante mi última estada en Madrid, y hoy, unos meses después, vuelvo a estar en la capital y me apetece volver a compartir. Quizá por el simple hecho de la necesidad de compartir, o quizá, movida porque están pasando cosas tan interesantes que son dignas de ser explicadas...

Como viréis, mi idioma a cambiado. No os daré ninguna razón de peso, simplemente, me apetece escribir así.

Y cuales son esas cosas? pensareis?! pues mi fotografía lo dice todo. Dos palabras. Dos palabritas que son tan grandes...! Dos palabras detrás de las cuales se esconden una personas grandes, grandes en profesionalidad, grandes en ilusión, grandes en luchar, grandes en compartir, grandes en amistad. GRANDES EN SOÑAR.

Pero, al contrario de lo que pueda parecer, esto no va dedicado a ellos, no. Va dedicado a mi. A mi con ellos, porque des de que han aparecido han despertado en mi algo que estava tan dormido que ya ni recordaba que tenía. Y al mismo tiempo me han hecho vivir sensaciones de las que uno no se olvida. Con ellos siempre tienes que tener un wc cerca....o una silla si la noticia te la cuentan por teléfono.... son especialistas en contar las cosas tan normales, para que no te dé un soponcio.... cuando no se dan cuenta de que el soponcio viene igual! (eh, Anna!!!) En fin... Voy acabar con un par de frases. Una es mi lema de los últimos días. La otra se ha convertido en lema de todos, pero creo que motivado por Pablo (que seguiré dándote las gracias por todo... lo siento...)

LARGA VIDA, porque SEGUIMOS SOÑANDO

No se aguanta por ningún costado

L'Anna té raó.

No en que vagis plorant pels racons, que això de plorar només o fas en plena gran via madrileña :P si no en que tenia el blog abandonat....
Però es que s'han ajuntat tantes experiències, emocions, mal de caps, subidons, baixons i tot lo relacionat amb l'interior d'un mateix (i també l'exterior) que m'he desbordat i no sabia per on començar.

Així que resumiré en quatre ratlles tot el succeït durant la meva baixa al bog.



Inici i final del rodatge de "Instants" (una de les millors experiències de la meva vida)
Final de Madrid (motiu pel qual vaig iniciar aquesta pàgina)
Agafada de l'AVE entre llàgrimes.
Arribada a casa i primera visita: a l'hospital (ara ja està bé, pero van operar al meu avi)
A conseqüencia d'això a casa necessitaven la meva ajuda, pel qual, dos dies desprès d'estar compartint camerinos, passadissos, menjars, cerveses, plujes artificials, riures, llàgrimes... a la capital, em trobava servint cafès i cerveses darrera una barra. (obviament, no vull desmerèixer la feina de cambrer, pero entendreu que va ser un cop dur)
Desprès d'aquesta "vuelta a la realidad" de cop, un nou projecte personal;
Trobar un pis on poder viure. Projecte buscat, trobat, i realitzat :)

I ara, una mica més estable dintre de la inestabilitat, segueixo sent feliç.


La foto.... uns desconeguts convertits en un GRAN equip.
Todo fluye, todo fluye.....