Instants ha sido seleccionado en el XV Concurso estatal de cortometrajes "ciutat de Valls".

No hace falta decir que esto me produce una enorme felicidad, por ser Instants algo especial, por ser mi ciudad, y porqué ésto me ha llevado a recordar todos y cada uno de los momentos vividos durante los días de rodaje en Madrid, y como no, la locura a la que nos llevo el estreno en la Sala Heineken.

Me invade la nostalgia, pero como dice Candela Peña en princesas, tener nostalgia de algo no es malo, eso es que te han pasado cosas bonitas y las hechas de menos.

Verdad? ;)

Pablo, te tomo prestada tu frase: Seguimos soñando.

Anna, vamos pa' Madrí?

Abrí éste blog durante mi última estada en Madrid, y hoy, unos meses después, vuelvo a estar en la capital y me apetece volver a compartir. Quizá por el simple hecho de la necesidad de compartir, o quizá, movida porque están pasando cosas tan interesantes que son dignas de ser explicadas...

Como viréis, mi idioma a cambiado. No os daré ninguna razón de peso, simplemente, me apetece escribir así.

Y cuales son esas cosas? pensareis?! pues mi fotografía lo dice todo. Dos palabras. Dos palabritas que son tan grandes...! Dos palabras detrás de las cuales se esconden una personas grandes, grandes en profesionalidad, grandes en ilusión, grandes en luchar, grandes en compartir, grandes en amistad. GRANDES EN SOÑAR.

Pero, al contrario de lo que pueda parecer, esto no va dedicado a ellos, no. Va dedicado a mi. A mi con ellos, porque des de que han aparecido han despertado en mi algo que estava tan dormido que ya ni recordaba que tenía. Y al mismo tiempo me han hecho vivir sensaciones de las que uno no se olvida. Con ellos siempre tienes que tener un wc cerca....o una silla si la noticia te la cuentan por teléfono.... son especialistas en contar las cosas tan normales, para que no te dé un soponcio.... cuando no se dan cuenta de que el soponcio viene igual! (eh, Anna!!!) En fin... Voy acabar con un par de frases. Una es mi lema de los últimos días. La otra se ha convertido en lema de todos, pero creo que motivado por Pablo (que seguiré dándote las gracias por todo... lo siento...)

LARGA VIDA, porque SEGUIMOS SOÑANDO

No se aguanta por ningún costado

L'Anna té raó.

No en que vagis plorant pels racons, que això de plorar només o fas en plena gran via madrileña :P si no en que tenia el blog abandonat....
Però es que s'han ajuntat tantes experiències, emocions, mal de caps, subidons, baixons i tot lo relacionat amb l'interior d'un mateix (i també l'exterior) que m'he desbordat i no sabia per on començar.

Així que resumiré en quatre ratlles tot el succeït durant la meva baixa al bog.



Inici i final del rodatge de "Instants" (una de les millors experiències de la meva vida)
Final de Madrid (motiu pel qual vaig iniciar aquesta pàgina)
Agafada de l'AVE entre llàgrimes.
Arribada a casa i primera visita: a l'hospital (ara ja està bé, pero van operar al meu avi)
A conseqüencia d'això a casa necessitaven la meva ajuda, pel qual, dos dies desprès d'estar compartint camerinos, passadissos, menjars, cerveses, plujes artificials, riures, llàgrimes... a la capital, em trobava servint cafès i cerveses darrera una barra. (obviament, no vull desmerèixer la feina de cambrer, pero entendreu que va ser un cop dur)
Desprès d'aquesta "vuelta a la realidad" de cop, un nou projecte personal;
Trobar un pis on poder viure. Projecte buscat, trobat, i realitzat :)

I ara, una mica més estable dintre de la inestabilitat, segueixo sent feliç.


La foto.... uns desconeguts convertits en un GRAN equip.
Todo fluye, todo fluye.....

SOL

Vaaaaaaaaaaaaale.... m'he sentit presionada per actualitzar....jejeje.

Novetats novetats, no n'hi han.... pero si es cert que torno a notar les flors crèixer....
Potser perquè ha sortit el sol, i la llum solar és indispensables per a les plantes d'exterior....
El teatre ha tornat a la normalitat. Funcions diàries, sense assajos, sense reunions... arribar, preparar, fer funció, copeta de vi/cerveseta amb els companys, i cap a casa.
que bona és la vida d'algú que es dedica a aixo eh...?

A tot, hi sumem les nombroses visites, fisiques, que la matrsessa d'aquest blog està rebent.... la portera cada dia mira més desconcertada (es deu morir de ganes de saber que cullons fa tanta gent a casa....) i el Tomàs content de veure que tinc tants amics que venen a cuidar-me " pero nosotros aquí también te cuidamos bien eh!" deia l'altra dia.....

Clar que la terrasseta, el sol, la "cañita" i la gespa del retiro també fan molt a aquest bon humor, i com no bon color, que ha tornat...
És definitiu que acabem el 15. Amb totes les entrades venudes ja!
Això vol dir que el 16 tornaré a ser a terres catalanes. I tot s'ha de dir, per molt be que estigui aquí.... també hi han ganes eh... pero com no, l'últim cap de setmana madrileny ens espera una experiència, fins al moment, única. Li dedicaré una actualització exclusiva en un altre moment.


Instants....

FLORS

És ben sabut per tothom, que vaig neixer amb un pa sota el braç (com tothom) y també amb un ram de flors al cul. No és cap secret, tothom que em coneix comparteix opinió i jo sempre la he reafirmat.... fins i tot m'he permès el luxe de repartir flors a aquells que m'ho han demanat, amb la curiosa casualitat que les flors han donat els seus fruits...

Però ara la cosa está canviant.... si és cert que no em podría queixar per l'estat en que em trobo.... perque em queixo? doncs perque de tant en tant, aniria be que les coses fossin un pel més facils del que son....potser per descansar....potser per respirar....
I si em llegiu i ho heu anat fent aquests dies direu: pero no èrets tan feliç estan a Madrid?!
I tant....era feliç.... no es que ara no ho sigui... pero la vida dona cops inesperats, i això tampoc és cap secret, tots en som testimoni....

Resulta que hem hagut de substituir al protagonista per un problema de cor que va tenir. Ha estat un temps ingressat i ara tornarà cap a casa, pero no al "Regreso al hogar".... Aixo suposa, a banda de un susto gran, sort que està bé...., una retornada a la feina, ara intensiva, dels assajos per tal de poder re-estrenar en quant es pugui.

Doncs es fa i ja esta, no? pensareu.... pero clar... quan no hi ha gent per portar les coses, acostuma tot a recaure en la mateixa persona, i llegint les meves linies i intuint en l'estat en que em trobo...podreu esbrinar facilment qui és aquesta persona...oi?

Ahir em vaig autodiagnosticar CIP (Crisi d'Identitat Professional). Altrament dit es pot conèixer com "Chica para todo", tot es redueix al mateix. En un alt nivell d'estres psicològic..... Aixi doncs, en un dia com avui m'alegro d'haver obert un Blog, i poder així compartir el meu estres.

Madrid

Que ho fa que en una ciutat lluny de la teva (com podría ser Barcelona o Valls) et trobis en un matí a Cristina Brondo, Quim Gutierrez i Ramon Madaula (els tres per separat i en tres barris completament diferents de la "ciudá"...) i a la tarda quan et disposes a fer un cine et trobis pel camí amb una família del teu poble (i aquí ja aprofundeixo més que en Valls...anem una mica més enllà...) i al cine coincideixis a la mateixa sala amb la Chantal Aimé i la Monica Lopez....

Llavors mires al teu voltant i penses: sóc a Madrid, no?
I quan has rodejat tots els edificis amb la mirad gairebé crides: SÓC A MADRID!

I és que fa dos mesos que hi sóc, pero amb l'obra estrenada, i tots els dies per endavant, ara sí puc dir que sóc feliç de ser aquí. De fer "cañitas" a tota hora, de menjar "huevos revueltos", i fins i tot m'estic acostumant a el fred polar, la neu i la pluja que arriba sense avisar...

Clar que també m'estic acostumant a penjar cartell de "localidades agotadas para hoy", fer un botellín cada nit al sortir del teatre, i acabar a les 5 de la matinada en algun local o altre...


Si, ens agrada Madrid.

Cosetes...

Suposo que l'Anna quan diu "explican's les cosetes que et passen" (o algo així) es deu referir al petit canvi que hi ha, pel que fa la meva estada Madrilenya...

Doncs si, sembla ser que ja és una realitat més que assumida. Em quedo a Madrid fins a mitjans de Març. En un principi la idea de haver-me de quedar em suposava un esforç emocional massa bèstia. Vaig rebre la trucada de producció en un moment no gaire bo... pero dia rere dia el somriure va creixent més i més, i veig que el fet de quedarme a los madriles una temporadeta més no pot ser tan dolent, ans el contrari... aniré descansada, només tirant funció als vespres, i sense haver-me de barallar amb producció per tonteries....

Gaudiré de "las cañitas" abans i desrpés de les funcions.

Peró el més important, rebré visites amb els braços ben oberts!!!!!! :)

Per cert, is voleu anar fent boca... la roda de premsa és dimecres, pero avui ja han començat a sortir notícies.
http://www.larazon.es/noticia/harold-pinter-vuelve-a-casa

(si, la razon... es el que te ser a Madrid...pero no patiu, també sortirem a El País....)

Ca'l Tomàs II

Avui la cosa amb Tomás, ha anat a més.
Comencem a tenir aquella relació de "Barman", clienta adormida, tan típica....


Hem començat a intimar, sisi, ell anava xerrant, i fent preguntetes, discretes, d'aquelles preguntes que només sap fer un cambrer i que fan que li acabis explicant, no saps com, d'on vens, on treballes.... i ell dient, "bueno, nos vemos el lunes, porque mañana tengo un bautizo y cerraré, y el domingo claor es pa' descansar....", "claro claro", li responc jo...

En fi, que la nostra relació, si segueix aixi serà llarga i duradera. Y si, Anna, te l'ensenyaré. ;)

Y res més. Anunciar que avui m'han assignat un camerino. És la primera vegada que se'm te en compte a l'hora de distribuir-los. Sempre anava demanant que alguna anima caritativa me'l deixes compartir.... oi Àurea? jejejej. Peró ara no ho hauré de fer. Tinc camerino propi amb sofà i tot. Olé! :P, ei, i amb wiffi!!!! (quina modernor eh!)

En fi, vaig a passejarme per la sala, i a dinar, que a ca'l Tomàs de moment nomes prenc café....i ara tinc gana.

Ca'l Tomàs

Avui escric des del Teatre, o el "Teatro" (aquí...).

M'he aixecat tard - ahir vam plegar tard - i he anat a esmorzar a ca'l Tomàs. (Aixi es diria a qualsevol punt de catalunya, a Madrid és "he almorzado en el bar de Tomás"). és un bar que hi ha sota casa meva, i no tenia costum anar-hi, en el mes i mig que porto a Madrid nomès hi havia anat un parell de cops, però no sé perque - o si ho sé..- li estic agafant el gustillo. És com buscar un racó familiar enmig de l'extranyesa (existeix aquesta paraula?). En Tomás es un home d'alló mes agradable, que et diu "si quieres el cafe con leche mediano o en taza grande", i quan li dius que mediano et diu, "seguro que no lo quieres en taza grande? i quan has fet el primer glop et diu, "quieres un poquitín más de leche?" "no, no gracias, está perfecto así".

Ca'l Tomàs és un bar que no te taules, pero té moltes ampolles en la seva petita barra.
Ca'l Tomàs crec que és un gran descobriment ara que no sabré que fer als matins.

Una cursa al parc

Avui he anat a còrrer.
Si si, m'he posat el xandall, Ipod conectat i apali!

Perque? doncs perque avegades la música, per més forta que estigui no pot acallar els teus pensaments, i he pensat (de pensaments anava la cosa) que si anava a còrrer, estaria més pendent del meu cor que del meu cap. I no parlo de sentiments, si no de batecs....

Efectivament ha anat bé, el cor gairebé el vomito, cosa que ha fet que penses en les meves pulsacions i no en els meus pensaments que abans tan m'atabalaven.

Començant...

Potser perquè tard o d'hora m'acabo enganxant a totes les "parides cibernètiques" (i perdoneu per lo de cibernètiques) i després de tenir fotolog, space, facebook.... em quedava això del blog...

Potser perquè fa uns dies vaig escriure una carta a unes amigues (si,si, carta! encara existeix el paper i boli...) i els hi vaig confessar que el més important d'aquesta vida és el fet de compartir. M'agrada compartir, compartir alegries i penes és el més comú... compartir històries, vivències.... Peró alhora sóc una persona summament solitària, sembla una contrarietat... m'agrada anar sola als llocs, passejar sola, viure sola... Peró...el que més m'agrada és poder triar. Triar quan em ve de gust ser acompanyada de la soledat o ser acompanyada d'algú... i com que això no es tria (la companyia de la soledat si, Peró no sempre tenim algú aprop per fer-nos companyia) he decidit obrir el blog per compartir quan em vingui de gust. Així potser les persones a qui desbordo les bústies d'entrada del correu electrònic cada cop que m'agafa la cosa aquesta de "compartir" podran reposar una mica....

Així doncs, us dono la benvinguda al meu nou món.